
El cielo gris es presagio del maná,
alimento de la tierra, elemento germinal.
El agua, mi cuerpo, acariciando está,
me siento excitado por su roce sensual.
Llueve, llueve, ya llueve...
y me siento mejor... mucho mejor.
Mi espíritu anegado de melancolía,
mi mente distante... errante... tranquila.
Sedante cadencia, sinfonía natural,
dulce melodía que me ayuda a escapar.
Llueve, llueve, ya llueve...
y me siento mejor... mucho mejor.
Olor a tierra mojada,
sutil aroma de libertad;
suave perfume que embriaga,
quintaesencia de la felicidad.
La tierra empapada del líquido vital,
una orgía de vida en sus entrañas hay.
1 comentario:
este poema trenque la dinàmica conceptual "pesimista", m´agrade més, això de
Olor a tierra mojada,
sutil aroma de libertad
és xulo, vindrà dels avantpasats prehistòrics.
Publicar un comentario